LA STAGIONE DEL FANGO. Antonio Fusco (Giuntu, 2020)

 

L’agost de 2016 vaig conéixer, en la llibreria Cyrano de l’Alguer,  l’Antonio Fusco. Com va ser la cosa? Doncs feia 3 setmanes que rondava per l’Alguer amb una vida rutinària: matins de classes d’italià (Centre Pintadera), vesprades de platja i lectura i,  a boqueta nit, passejos pel casc antic de la ciutat i italianades (birra, pizza, gelatto...) Així, a punt de començar la meua darrera setmana vaig necessitar comprovar si era capaç de llegir en italià i, allí, en la llibreria vaig comprar una novel·la policíaca, protagonitzada pel Comissari Casabona, i escrita per l’Antonio Fusco. Cinc dies després, en comprovar que havia sigut capaç de llegir-lo, vaig haver de tornar per comprar-me altre llibre i, sorpresa!, en trobí altra vegada amb una obra del mateix autor i de la mateixa saga i, a més, en la llibreria em convidaren a assistir a una xarrada que feien eixa nit, dintre de les jornades “Dall’altra parte del Mare” on un dels ponents era el mateix Fusco. Allí que vaig anar i allí que sota un cel, sard i mediterrani, vaig comprovar que era capaç de seguir, sense gaires dificultats, una taula rodona en italià.

En acabar la xerrada em vaig acostar a la parada de la llibreria i allí, ara sí, vaig conèixer personalment a l’Antonio Fusco. Des d’aleshores el seguisc com a lector i, a hores d’ara, he llegit i gaudit de les seues sis novel·les, totes sis protagonitzades pel comissari Casabona.

La stagione del fango (2020) és la seua última publicació on Fusco, fent ús de dos narradors: un omniscient i l’altre protagonista, ens relata tot el procés que el comissari Casabona viurà en primera persona com a víctima de la justícia, sí, de la justícia per la qual ell treballa.

Una reflexió constant sobre el sentit de la fidelitat en  l’amistat, la família, l’amor... Colpidor m’ha resultat este fragment: “Una serà mi raccontò che nel suo paese si dice che per essere certo dell’amicizia di una persona ti devi presentaré a casa sua, di notte, con un coltello insaguinato in mano, dirgli che hai ucciso un uomo e che hai bisogno di un posto dove nasconderti”

Trobarà Casabona eixe amic? I tu, el trobaries? I jo, podria ser eixe amic que t’amaga en eixa situació? Millor que no arribem tant lluny, no creus? Ara, el que li passa a Casanova, el que fa, el que pensa... tot ho tens en el llibre! Molt recomanable!

 

(Escoltar i llegir italià, bene! Però parlar-lo i escriure'l.... no cal dir-ho )

El darrer viatge de ma mare, 2014. LONDRES (2005) I PARÍS (2006)

La Pasqua del 2014 no vaig viatjar, eixe any comencí les vacances acomiadant ma mare per sempre. El 17 d’abril del 2014, dijous sant, ma mare va iniciar eixe darrer viatge al qual tothom estem apuntats.

Però aprofitaré esta data trista per recordar-ne dues de boniques. Avui faré una entrada parlant de la Pasqües de 2005 i 2006. Eixos dos anys vaig viatjar amb els meus  pares, ja jubilats, a Londres i París respectivament. El meu germà Ferran i jo els els regalàrem i acompanyàrem en eixos viatges. Al de París també vingué la xiqueta de la família, Empar.

L’hotel on ens allotjàrem a Londres estava regentat per una família d’hindús que no en soltaven una en espanyol, però bé, en això consisteix viatjar, en conéixer llocs, gents i cultures. Hi hagué un dia en què el meu germà i jo eixírem un moment a fer una gestió relacionada amb el transfer i deixàrem els pares asseguts en la recepció de l’hotel. Quan tornàrem ma mare i l’amo de l’hotel havien sigut capaços de dur una conversa, cadascú en la seua llengua, per contar-se com eren les seues famílies.
En el viatge a París creàrem un mostre viatges: Empar. Volia pujar a tots les torres, visitar tots els monuments, entrar en tots els museus... i com de contents estaven els iaios i els oncles ;)

Amparin l'Amada, allà on estigues,  segur que estos dies també eixes a aplaudir a les 20.00 hores.
Sempre et tenim present!

PD.: No he pogut pujar fotos de Londres perquè només tinc un video i no acaba de carregar-se.

El Catxerulo vola des d’Almeria a Foligno (2010)

Les vacances pasqüeres de  fa 10 anys, sí, 10 anys ja, van ser força intenses. Vaig viatjar per Setmana Sant i per Pasqua.

La primera part la vaig fer a Almeria.  Que si ho vaig passar bé? Trobe que allò mai més es tornarà a repetir. Bons amics, bon oratge, bon menjar, bones rialles (millor dit carcallades), bones platges, bones...  

Mai m’haguera imaginat que anar a un parc temàtic, el minihollywood, m’ho faria passar tant bé. Però la gràcia va estar en què, quan estàvem per la zona on se suposava que estava el parc ens aparegué un cowboy i ens assenyalà el camí. Li seguírem les indicacions i entràrem. En menys d’una hora ens ho havíem vist tot, comprat un barret de cowboy i inclús convidats a dinar calamars no sé quantes vegades... finalment ens adonàrem que allò no era el Minihollywwod, però ens riguérem tant  que valgué la pena equivocar-se. Després ja trobàrem el que buscàvem i continuarem passant-ho bé. Si alguna vegada aneu a Almeria, us ho recomane.

En tornar del sud, rentadores, secadores, maleta i.... a l’aeroport. Per primera vegada visitava Itàlia, concretament el seu cor, Umbria. Després d’aterrar, recollir maletes i pujar al bus que ens esperava (torní a viatjar amb fil-per-randa) paràrem en una àrea de servei a menjar i jo em vaig demanar un capuccino, serien les 15.00 hores, anys després vaig saber que un italià mai es demana eixa beguda a eixes hores.

L’hotel on ens allotjàrem estava a Foligno, una xicoteta ciutat que es troba al mateix centre d’Itàlia. I ja sabem com són els italians: si Itàlia és el centre del món, al mig d’aquell poblet està el cor del món. Com que està quedant llarguet acabaré dient-vos: olives ascolanes! (olives farcides de carn picada) cal provar-les. 

A pipa voa sobre os céus do norte de portugal (2009)

Feia tres anys que no eixia a cap lloc per Pasqua, les aprofitava per avançar treballs i lectures de la facultat, per no dir que no tenia cap pla on anar-hi. Però l’estiu anterior havia superat la inèrcia del jo sol on vaig? amb una estança d’un mes a Lisboa i vaig pensar, per què no vaig ara al nord de Portugal i practique el portugués que he aprés en estiu? I vaig descobrir fil-per-randa, que organitzava un viatge a Porto i els seus voltants... en definitiva que el 2019 empiní el catxerulo en Portugal.

Llibreria Lello

Era el primer cop que feia un viatge organitzat jo sol i els temors i les incerteses del que allí em passaria es van aclarir només arribar al primer hotel en què férem nit. Després de deixar la maleta a l’habitació vaig baixar amb la intenció de fer un volt pel poblet on fèiem nit. En recepció hi havia un grupet de gent del mateix viatge i em digueren que si volia acompanyar-los anaven a fer una volta. A partir d’ahí mai més em trobí sol. També recorde que durant eixa volta començà a ploure i entràrem tots i totes a una botiga xinesa, ens compràrem paraigües (o guarda-chuva) i ja no el tornàrem a tancar fins l’últim dia del viatge. Ah! el portugués no el vaig practicar gairebé gens ni miqueta.

Recorde que un dia d’aquells era el 14 d’abril i el mòbil no volgué funcionar i no vaig poder felicitar el meu nebot pel seu aniversari. 

Per cert, que dolenta era la càmera que portava!

El catxerulo va pels cels del món (Valladolid 2003)

Mai m’haguera imaginat que aquestes vacances em quedaria arrestat a casa. Mai havia imaginat que la humanitat, amb l’edat que té, podria viure aquest malson amb forma de crisi sanitària. Però hem de ser pacients, responsables, solidaris i optimistes en què tot açò acabarà d’un moment a altre i la vida continuarà bategant a un ritme semblant a què teníem fa uns mesos.

A nivell personal les meues vacances de Setmana Santa i Pasqua han anat canviant harmònicament amb les meues circumstàncies personals i socials. Però la faceta antropològica la deixaré per a altres moments i, intentaré, publicar una sèrie d’entrades diàries de com he viscut i gaudit aquest període de vacances segons les següents variables: soc econòmicament independent, no tinc obligacions familiars relacionades amb la professió dels meus pares (es jubilaren i tancaren el forn) i disposava de càmera fotogràfica digital pròpia o emprada.

Amb totes aquestes variable tractaré de fer una entrada bloguera pasqüera diària, curta i anecdòtica, sense entrar en aspectes turístics i culturals. Serà com una mena de recordatori que recorrerà el temps, el passat immediat, sense seguir, obligatòriament, un ordre cronològic.

La primera entrada és del 2003. Férem un viatge a Valladolid per conéixer la ciutat i voltants així com la seua Setmana Santa. Teníem entrades per veure els passos en unes grades que es posen però, mentre féiem la migdiada a l’hotel, mamprengué una tronada que provocà l’anul·lació de tots els actes. Eixe diumenge de Pasqua Valladolid  amanegué amb un bon sol i ple d’aficionats valencianistes (VALLADOLID 1- VALÈNCIA 0). Per cert, la foto en què estic sol és a Palencia. 

LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS

La biblioteca de los libros rechazados és el títol amb el que han traduït el film francés de 2019, Le Mystère Henri Pick, del director Remi Bezançon. En el territori lingüístic català trobe que, com és habitual,  no ha estat traduïda.

La pel·lícula, ambientada en un temps actual i el món editorial, es recrea en les conseqüències i reaccions que ocorren després de trobar una obra literària magistral que els crítics i les editorials havien rebutjat.

Aquesta comèdia, absenta de carcallades, posa en tela de judici el paper que crítics literaris i editorials exerceixen a l’hora de publicar, o no, una nova obra. Amb aquesta idea, repetida en tots els àmbits i sectors, es crea una biblioteca per a què els autors rebutjats puguen deixar els seus manuscrits... La visita  que a l’indret fa una editora jove i ambiciosa revolucionarà diferents móns.

Per una banda, la família de l’escriptor de l’obra, ja mort, haurà d’assimilar que aquell pizzer reservat, i amb somriure trist, portava una vida paral·lela amb la literatura russa. Per altre costat ens trobarem amb les insinuacions sobre l’autenticitat de l’autor. Veurem altre front, el de les relacions humanes davant de situacions incòmodes i, com no, ens plantejarem fins on hem estat manipulats, adoctrinats i conduits als llarg de les nostres vides personals.

Què és considerat sublim? Qui decideix allò que ha de passar a la posteritat? Som capaços de fer valoracions pròpies sense contaminar-nos prèviament d’aquelles que han fet altres (als quals, normalment, considerem més qualificats)? Llegim/veiem històries sense informar-nos abans?

Una pel·lícula amb un argument xulo que es pot veure al cinema BABEL (i crec que per poc de temps)

DETECTORS DE ROBATORIS

Ésser bona persona, bon ciutadà i bon treballador em resulta cada vegada més humiliant , que per què? doncs perquè he tingut la mala sort de comptar amb personalitat i orgull, malgrat que els deixe en segon terme en moltes ocasions. Tampoc voldria que aquesta reflexió escrita quelcom se la prenguera com un clar símptoma de desequilibri emocional... però bo, anem per feina i posem-se en la situació que marca el títol.

Fa cosa de dos anys vaig anar al comercial carrer Colom de València a buscar un regal de Reis per al meu pare. Com hom pot imaginar, dies de festa i de consum , els comerços i botigues estaven plens de clientela i, un d’ells jo. Després de molts llocs visitats vaig donar por conclosa la meua compra, sense haver-hi comprat res, un parell de minuts després d’haver eixit de CELIO:  Quan vaig eixir, a l’hora que altres clients i clientes,  va sonar el detector antirobatori i jo, que no havia comprat res, em vaig quedar quiet i vaig mirar cap al guarda de seguretat fins que va fer un gest amb les mans que, almenys en la cultura occidental, significa que pots anar-te’n.  Vaig caminar carrer Colom en direcció a la Plaça de Bous i, quan encara no feia ni 90 segons de l’eixida de Celio, una veu des de darrere m’escridassava que m’aturara. Malgrat la meua hipoacúsia i l’enrenou que hi havia al carrer em vaig assabentar de què era jo el destinatari d’aquella ordre d’aturament i, en fer mitja volta, vaig veure al guarda de seguretat de Celio corrents cap a mi i demanant-me que em traguera de les butxaques tot el que portava i, mentre la gentada passava pel meu costat mirant-me amb cara de .. fins i tots els senyors madurs i ben arreglats que tenen cara de bons són uns lladres, jo  alli hi era sense ser capaç de reaccionar per defensar-me ni de parlar la meua llengua... A la fi em va demanar disculpes, que només jo vaig sentir i no tota la gentada que havia presenciat la meua persecució i enregistrament, i vaig donar per finalitzada la meua vesprada de compres  però això sí, mort de vergonya i  mort de ràbia...

Ahir mateix es va tornar a repetir la història però, per a ser més humiliant, al Consum del meu poble, sí, allí on sóc conegut com el 2n del forn, el que és mestre i s’ha quedat matxutxo. Aquest cop, en sonar l’antirobatori i quedar-me aturat mentre buscava amb la mirada a la caixera, la cosa va ser diferent. Si l’altra vegada va ser humiliant aquesta va ser de supermegahiperhumiliació. La caixera vingué fins a mi i em demanà la bossa de compra per a passar-la per l’arc i, com que no va sonar res, em preguntà: Portes roba del KIABI? Em vaig voler morir, jo, del KIABI? Això no ho vaig poder suportar, no, no podia caure un esglaó més a sota... així que vaig començar a traure’m la roba, peça a peça, i a dir de quina marca era cada cosa, això sí, per higiene em vaig deixar posats els mitjons turmellers que portava (per higiene i, us ho confesse, perquè no eren de marca).

Afortunadament tothom va comprovar que jo no tape el meu cos amb qualsevol cosa i, sobre el possible robatori, de l’alarma del detector tothom ho va oblidar immediatament. Bo, jo no, bromes i conyes a banda... Per a quan la tecnologia i la ciència descobriran detectors que detecten a qui han de detectar?